Igual que Puigdemont se saltó la Constitución (ya tiene experiencia) ahora podría saltarse las leyes de Referendum y Transitoriedad aludiendo "por interés del pueblo catalán"
Independencia de Cataluña Vol.2
OFERTASVer todas
-
-11%Arturia Minilab 3
-
-29%Sinte analógico de bajos Donner B1
-
-6%Elektron Digitakt II (B-Stock)
arco escribió:verdulera
Raspa, que no es lo mismo.
A mí sólo me queda añadir (por el momenmto), que gorra euskadi*
*Boinas Elósegui, Tolosa
#16124 De abajo a arriba. Barrio Sésamo. El psoe (arriba) dice que quiere cambiar la constitución; de abajo a arriba. La diferencia es importante. Empiezan por ababjo cambiando desde arriba.
Repetimos:
Psoe y pp quieren joder a los de abajo, como siempre, desde arriba. En Cataluña el cambio parte de abajo para reformar lo de arriba. En España, desde arriba para reformar lo de abajo. ¿Sigo repitiendo o vais pillando ya la diferencia?
Repetimos:
Psoe y pp quieren joder a los de abajo, como siempre, desde arriba. En Cataluña el cambio parte de abajo para reformar lo de arriba. En España, desde arriba para reformar lo de abajo. ¿Sigo repitiendo o vais pillando ya la diferencia?
arco escribió:Argumento Ad Hominen puro.¿El imbécil de Albiol o la verdulera de Arrimadas?
arco escribió:Porque la población catalana es retrasada.
Todos sabemos cómo responde la población a determinados estímulos lo vemos elecciones tras elecciones; no es la población catalana distinta a las demás. En la historia ha pasado con religiones, movimientos sociales y políticos.
arco escribió:Al ser un movimiento ciudadano que pretende un derecho; a saber: decidir si seguir o no en un estado donde no hay separación de poderes, pues evidentemente están desapegados de sí mismos. ¡Qué brillantes sois!
Podéis ir con el cuanto a otra parte. No es un movimiento ciudadano. Estudia si quieres sociología y luego nos iluminas con tu luz; mientras tanto no sigas manipulando con trucos de políticos.
#16128
Los únicos que quieren joder a los de abajo son los que anteponen sus ideales de poder y de limpieza étnica y los otros, los que quieren imponer un modelo de sociedad basado en utopías.
Vamos ¿hasta donde vais a llevar la demagogia enfermiza? Ya se os va viendo el plumero.
Atacáis el ordenamiento jurídico de un país democrático con el pretexto de leyes naturales que están por encima de la ley aludiendo a libertad; pero la que os fabricáis, la de auto-consumo.
Para defender esas ideas hacen falta argumentos y mentes mejor preparadas no valen simplonas alusiones a falsos fundamentos como la defensa del pueblo o el derecho a decidir. Todos tenemos derecho a decidir y por otro lado, la economía de mercado es aquella en la que debido a la menor intervención del estado se considera más libre ¿en qué quedamos?.
Los únicos que quieren joder a los de abajo son los que anteponen sus ideales de poder y de limpieza étnica y los otros, los que quieren imponer un modelo de sociedad basado en utopías.
Vamos ¿hasta donde vais a llevar la demagogia enfermiza? Ya se os va viendo el plumero.
Atacáis el ordenamiento jurídico de un país democrático con el pretexto de leyes naturales que están por encima de la ley aludiendo a libertad; pero la que os fabricáis, la de auto-consumo.
Para defender esas ideas hacen falta argumentos y mentes mejor preparadas no valen simplonas alusiones a falsos fundamentos como la defensa del pueblo o el derecho a decidir. Todos tenemos derecho a decidir y por otro lado, la economía de mercado es aquella en la que debido a la menor intervención del estado se considera más libre ¿en qué quedamos?.
arco escribió:¿Sigo repitiendo o vais pillando ya la diferencia?
No hace falta, se te capta a las primeras de cambio.
Sois los abanderados del pueblo, la lucha contra la casta. Cataluña es una isla de la clase trabajadora que está siendo explotada desde Madrid por los grandes poderes.
Con el independentismo vais a liberar a un pueblo entero.
Esto ya lo hemos visto en muchas ocasiones a lo largo de la historia; hay referencias muy interesantes en el siglo XX.
Sorry, en catalan
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-oportunitat-perduda_201390_102_amp.html
Com sap molt bé el periodista Carles Puigdemont, el pitjor que li pot passar a un comunicador és emetre un missatge que no entengui ni déu o haver de signar una crònica que et maquillen els jefes. Després del seu discurs de dimarts passat al Parlament, només Inés Arrimadas (que ja duia la cosa feta de casa i li feia mandra canviar el disc dur) va gosar afirmar que el Molt Honorable 130 havia declarat la independència de Catalunya. Com va dir molt bé l’Iceta, és complicat suspendre una hipotètica declaració que, petit detall, no declares; però és encara més surrealista afirmar, com va fer Puigdemont, que ell i el Parlament la suspenien sine die, sense que aital acció es votés ni que els 72 diputats pel ‘sí’ hi diguessin la seva, mentre s’acabava firmant una proclamació que, si hagués estat més clandestina i improvisada, nostres senyories l’haurien acabat firmant al bar del Parlament.
Dimarts va ser un dia nefast per a l’independentisme, amb una proclamació que tornava l’alta política a la baixa astúcia d’Artur Mas (em jugaria tot el meu escàs patrimoni que el Molt Honorable 129 va escriure la primera part del discurs de Puigdemont, un clàssic memorial de greuges ploricó) i abandonava la retòrica en mans de Marta Pascal i Santi Vila. El pitjor de tot plegat és que l’independentisme es va fer un autogol delirant sense cap pressió del Govern espanyol, mogut només per l’esperit poruc dels de sempre i la seva habitual tendència a jugar amb els sacrificis i la sang dels catalans: no és gens d’estranyar que la gent que s’havia trencat literalment la cara per poder votar l’1-O passat abandonés el passeig de Lluís Companys amb llàgrimes als ulls. La propera vegada que li demanin fer de mur, una gran part de l’electorat independentista s’ho pensarà dues vegades.
El president podria haver declarat la independència, com ha passat en altres casos, obrint nogensmenys una porta negociadora amb l’Estat espanyol: contràriament, Puigdemont –que tenia a tot l’establishment espanyol histèric, quasi en escac i mat– va caure en l’error d’un vodevil que no durà enlloc. El més curiós de tot plegat és que els consellers del Govern es pensen que retardant la declaració es fan més forts, quan és tot el contrari: si Rajoy els vol cascar, ho farà igualment, i si la comunitat internacional no ha badat boca fins ara, tampoc no eixirà de l’armari en poques setmanes, quan la tensió posterior a l’1-O sigui cosa del passat. Fixeu-vos si l’altre dia la vam cagar, que el president espanyol es va permetre el luxe de fer broma, afirmant que el seu requeriment al Govern de la Generalitat té l’objectiu bàsic de saber si s’havia declarat o no la independència. Visca Galícia.
A la sessió parlamentària de dimecres al Congreso, Rajoy semblava haver-se fotut un Partagás 898. L’Administració espanyola ho té tot a favor: pot permetre’s no fer res i deixar que l’independentisme aguditzi les seves contradiccions (si fossin llestos, optarien per aquesta via), aplicar en sordina l’article 155 que ja fa temps que desplega a través de la Guàrdia Civil, o fins i tot prendre’s el luxe de ser magnànims, oblidar les condemnes als líders sobiranistes i vendre la moto d’un canvi constitucional. Si hom declarava la independència, tenia legitimitat per demanar més sacrificis al poble i encarar una negociació de tu a tu: contràriament, dimarts vam fer de catalanets prototípics, que sí, però que no, però que ja veurem. Fins i tot Esquerra i els independents es van empassar tots els gripaus de l’antiga Convergència: la cara de Marta Rovira i de Clara Ponsatí pagaven per si soles.
Dubto moltíssim que tots els diputats que no van declarar la independència aquest dia històric –amb tota la premsa del món esguardant-los (els meus companys de The New York Times flipaven pepinos) i amb un Estat que només tenia la violència per parar-nos– ho facin d’aquí a uns dies. Només la CUP va fer honor a la llei que havia aprovat el mateix Parlament, i que ara mateix ja podem desar al calaix dels mals endreços. Diria que dimarts passat va acabar-se el procés, si més no, en la forma que fins ara l’hem conegut. Ara comença una altra cosa, de nou, on tota la iniciativa és d’Espanya. Ja sé que us pesa, però és el que hi ha.
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-oportunitat-perduda_201390_102_amp.html
Com sap molt bé el periodista Carles Puigdemont, el pitjor que li pot passar a un comunicador és emetre un missatge que no entengui ni déu o haver de signar una crònica que et maquillen els jefes. Després del seu discurs de dimarts passat al Parlament, només Inés Arrimadas (que ja duia la cosa feta de casa i li feia mandra canviar el disc dur) va gosar afirmar que el Molt Honorable 130 havia declarat la independència de Catalunya. Com va dir molt bé l’Iceta, és complicat suspendre una hipotètica declaració que, petit detall, no declares; però és encara més surrealista afirmar, com va fer Puigdemont, que ell i el Parlament la suspenien sine die, sense que aital acció es votés ni que els 72 diputats pel ‘sí’ hi diguessin la seva, mentre s’acabava firmant una proclamació que, si hagués estat més clandestina i improvisada, nostres senyories l’haurien acabat firmant al bar del Parlament.
Dimarts va ser un dia nefast per a l’independentisme, amb una proclamació que tornava l’alta política a la baixa astúcia d’Artur Mas (em jugaria tot el meu escàs patrimoni que el Molt Honorable 129 va escriure la primera part del discurs de Puigdemont, un clàssic memorial de greuges ploricó) i abandonava la retòrica en mans de Marta Pascal i Santi Vila. El pitjor de tot plegat és que l’independentisme es va fer un autogol delirant sense cap pressió del Govern espanyol, mogut només per l’esperit poruc dels de sempre i la seva habitual tendència a jugar amb els sacrificis i la sang dels catalans: no és gens d’estranyar que la gent que s’havia trencat literalment la cara per poder votar l’1-O passat abandonés el passeig de Lluís Companys amb llàgrimes als ulls. La propera vegada que li demanin fer de mur, una gran part de l’electorat independentista s’ho pensarà dues vegades.
El president podria haver declarat la independència, com ha passat en altres casos, obrint nogensmenys una porta negociadora amb l’Estat espanyol: contràriament, Puigdemont –que tenia a tot l’establishment espanyol histèric, quasi en escac i mat– va caure en l’error d’un vodevil que no durà enlloc. El més curiós de tot plegat és que els consellers del Govern es pensen que retardant la declaració es fan més forts, quan és tot el contrari: si Rajoy els vol cascar, ho farà igualment, i si la comunitat internacional no ha badat boca fins ara, tampoc no eixirà de l’armari en poques setmanes, quan la tensió posterior a l’1-O sigui cosa del passat. Fixeu-vos si l’altre dia la vam cagar, que el president espanyol es va permetre el luxe de fer broma, afirmant que el seu requeriment al Govern de la Generalitat té l’objectiu bàsic de saber si s’havia declarat o no la independència. Visca Galícia.
A la sessió parlamentària de dimecres al Congreso, Rajoy semblava haver-se fotut un Partagás 898. L’Administració espanyola ho té tot a favor: pot permetre’s no fer res i deixar que l’independentisme aguditzi les seves contradiccions (si fossin llestos, optarien per aquesta via), aplicar en sordina l’article 155 que ja fa temps que desplega a través de la Guàrdia Civil, o fins i tot prendre’s el luxe de ser magnànims, oblidar les condemnes als líders sobiranistes i vendre la moto d’un canvi constitucional. Si hom declarava la independència, tenia legitimitat per demanar més sacrificis al poble i encarar una negociació de tu a tu: contràriament, dimarts vam fer de catalanets prototípics, que sí, però que no, però que ja veurem. Fins i tot Esquerra i els independents es van empassar tots els gripaus de l’antiga Convergència: la cara de Marta Rovira i de Clara Ponsatí pagaven per si soles.
Dubto moltíssim que tots els diputats que no van declarar la independència aquest dia històric –amb tota la premsa del món esguardant-los (els meus companys de The New York Times flipaven pepinos) i amb un Estat que només tenia la violència per parar-nos– ho facin d’aquí a uns dies. Només la CUP va fer honor a la llei que havia aprovat el mateix Parlament, i que ara mateix ja podem desar al calaix dels mals endreços. Diria que dimarts passat va acabar-se el procés, si més no, en la forma que fins ara l’hem conegut. Ara comença una altra cosa, de nou, on tota la iniciativa és d’Espanya. Ja sé que us pesa, però és el que hi ha.
gerpepla escribió:No sólo no advirtieron sino que Mas dijo que muchas empresas y bancos irían a Cataluña y, por lo que se ve, está siendo todo lo contrario hasta ahora.
Si planteáramos esto como una partida de ajedrez (estrategia hay por parte de ambas posiciones) yo diría en cuanto a los propositos que alguien (CiU y Más) hizo el primer movimiento en falso.
Hace ya un tiempo en este hilo leí por primera vez aquello de "Plan save Convergencia". Y realmente creo que esa idea estaba detrás de estos últimos cinco años. Ojo (el de la cara), no digo que el independentismo venga de ahí, se que es algo que viene de largo y con sus motivaciones esté de acuerdo con ellas o no.
Más inicíó una partida, puede ser que con la idea de tapar los problemas de corrupcción de su partido sacando músculo secesionista. Lo hizo con aquella declaración melodramática, poniendose al servicio de la patria, de la suya propia.
CiU era un partido hegemónico en Cataluña, habiendo gobernado unos veinte años, y que volvía a gobernar pero con una situación económica de las chungas con sus recortes y el personal muy cabreado.
Ahora de CiU no queda ni el apuntador, es un partido difuminado. El primer movimiento solo ha favorecido a ERC, que se lo llevaría de calle por el lado independentista creo yo, con CUP como mascota.
Movimiento en falso, Y Más fuera de juego, sacrificado el chaval. Lo mejor para el, el momento épico/protagonista de actor principal que ha vivido. Creo que es cinéfilo.
Y el estado español mueve con esa estrategia d econtemporizar, a ver si la caga el rival.
Pero la partida continuó aunque el rey estuviera fuera de juego (lo cual es insólito). Y llegó la dama: Puigdemont.
Mueve con ley de referendum y desconexión al canto.
El estado mueve, ya más proactivo recurriendo y lo que todos sabemos.
Mueve Pgdm. con un refernedum a su manera.
El estado mueve, patina a base de porrazos y en falso porque finalmente si hay gente que vota. Además queda mal de puertas afuera. Un error forzado, parece que la estrategia indepentista va funcionando.
Pero eso queda para ese día, dias despues el efecto internacional buscado va diluyendose.
Pgdmont vuelve a jugar y de nuevo parece un paso en falso. Declara y suspende de seguido. Firma un papel que vale lo mismo que una servilleta de bar sucia y canta El Segadors sin mucha convicción.
El estado deja la pelota en el tejado Catalán en el num. 155 de su calle, que responda si o no. Se lo deja facil porque no hay más que decir que "ni que si ni que no sino todo lo contrario". Veremos hoy.
arco escribió:Porque la población catalana es retrasada.
Que poco quieres a tus vecinos. Pero viene bien porque en la partida falta la que es la pieza fundamental y decisiva en el juego, los peones.
Nadie se ha inventado los sentimientos de nadie pero creo que se han aprovechado de ellos. Tras muchas movilizaciones espectaculares viene la buena. El referendum se declara ilegal y el estado hace esos movimientos que ya conocemos para impedirlo. Solo queda una, lanzar a los peones a votar, pero no solo a votar, también a evitar que se cierren los colegios. Y vimos la mierda que vimos.
Y todo esto para que al final el que inció la partida con una apertura de dudosa estrategia salga en un par de entrevistas diciendo que, en fin, que no está la cosa para la independencia. Que sin apoyos internacionales...creo que se oyeron avisos más que suficientes en esa dirección. Y parece ser que Más está entre los que presionan a Pugdemont para que no le ponga el DIU al estado español.
¿Que cara se le queda a los peones con esto?. ¿Se vieron en una partida sin estrategia clara desde el inicio?, ¿o es que la estrategía incluía los problemas económicos derivados (para todos) y se maneja el concepto de sacrificar piezas?. Me gustaría escuchar opiniones.
Y cuidado, que ser peón y que te utilicen no es despectivo, no es de retrasados. Es la puñetera vida. Todos lo seremos, lo somos o lo hemos sido en algún momento. A veces sin darnos cuenta y otras a sabiendas.
Ser peón puede tener su punto cómodo.
hombre, para algo se la hago. Nuevo post
El topic está cerrado y no se admiten respuestas